La Batalla de Seattle explica el naixement del moviment antiglobalització tal i com el coneixem avui. S’aproxima a la impressionant mobilització que l’any 1999 va paralitzar la ciutat del nordoest dels Estats Units, on s’havia de celebrar una trobada de l’Organització Mundial del Comerç i ho fa servint-se de dues tècniques habituals en el cinema americà. Per començar, tenim un punt de vista coral, mitjançant el qual ens aproximem als fets des de diferents punts de vista. Hi surt l’impotent alcalde, els abnegats activistes, un polícia antidisturbis amb problemes, un representant bosni de Metges sense Fronteres, una noia embarassada… Finalment, tenim una història de superació, d’heroïcitat, d’entossudit compromís davant la dificultat. Són els ingredients perfectes per una d’aquelles pel·lícules gremials sobre bombers, policies, metges o pilots d’avió en les quals el país més seductor del món –ai, volia dir poderós– ens explica la història de sempre, que és una història que té noms i cognoms. Una història que, al capdavall no és gens gremial, sinó que té una evident clau nacional, de construcció de país. Bé, en aquest cas cal substituir el bomber o el policia per un pelut ecologista que s’encadena davant la policia i que llança proclames contra l’abolició del deute extern. La Batalla de Seattle explica una història nova amb sintaxi vella, i això la fa tan xocant com interessant. Llàstima que el director té poca traça: Stuart Townsend ha estat valent en l’elecció del tema i deu haver hagut de ‘sortejar’ moltes dificultats. Però el film se li desinfla en un muntatge sense nervi i el seu benintencionat argumentari perd grapa en un final massa grandiloqüent.