El intercambio (Changeling), l’últim film de Clint Eastwood, comença amb la sobreimpressió d’una frase gens casual, que l’espectador veu uns pocs segons després del títol i a la qual, per tant, el director dóna una significativa importància. Una història real, a true story, subratlla el cineasta. Aquest advertiment explica molt bé el to de denúncia que Eastwood ha volgut imprimir en el seu últim film. Es tracta de passar comptes amb un període molt desconegut de la història recent dels EUA, un repàs ple d’intenció i que, diria, allarga l’ombra fins avui mateix. La pel·lícula s’hagués pogut titular com aquella gran superproducció del seixanta, How the west was won (La conquista del Oeste), perquè d’alguna manera també vol explicar el procés de construcció d’una societat nova, a l’oest del país. L’èpica i la poesia d’una s’ha convertit aquí en la freda i brutal dissecció d’uns estaments polítics, policials i sanitaris absolutament corruptes. Eastwood proposa una història duríssima, en la qual, finalment, la gent del carrer (la ‘ciutadania’ dels europeus; els ‘we the people‘ dels americans) juguen el paper crucial com a vigilants del poder. La vindicació de Christine Collins (estimable, tot i que no brillant Angelina Jolie) com nova patriota és interessant; i més interessant encara si la mirem en clau actual. Llàstima que Eastwood acaba oblidant la ‘petita història’, –la dels personatges concrets i les seves motivacions més ocultes–, la qual acaba sent un pèl esquemàtica. A Mystic River, la seva obra mestra, aconseguia combinar a la perfecció la reflexió social i la història íntima, aquí es queda a mig camí.