La convocatòria dels accents també va aplegar un número molt inferior respecte els adherits inicialment i, tanmateix, va aconseguir el seu objectiu. En els últims mesos, les dues últimes campanyes ciutadanes de Badalona han sortit a través de la xarxa, al marge dels actors habituals, i han aconseguit coses concretes (en el cas dels accents) o generar un necessari debat (en el cas del funeral). Però la nova participació virtual genera reticència: suposo que és normal en els moments de transició. En Jaume Oliveras, un dels badalonins que es considerava més ben informat, se’n va assabentar per casualitat, del funeral al cinema, i s’hi va apropar senzillament perquè passava per allà. Algú diria que això exemplifica que aquesta mena de protestes virtuals no arriben a qui toca, que són incompletes. Naturalment: quina protesta –virtual o no virtual– arriba a tothom? Jo diria que aquest oblit també significa, en el fons una altra cosa. Significa canvi: canvi d’actors, canvi d’estratègies, canvi de llenguatge… progressivament, també canvi de discurs. I aquests canvis diria que són més potents del que pot semblar. I van ràpid, molt ràpid.
La participació virtual i les reticències
La setmana passada, l’associació The Crypts va organitzar a través de Facebook una convocatòria pública i oberta: el funeral simbòlic i reivindicatiu d’una sala de cinema. La cita va arribar a més de 500 persones en la forma d’invitació electrònica i va tenir una repercussió mediàtica significativa: la televisió local hi va ser i l’endemà Vilaweb, El Punt i l’Avui en parlàven. Tanmateix, la iniciativa de la productora badalonina, que volia cridar l’atenció sobre el tancament de les últimes sales de cinema al centre de Badalona, va aplegar una trentena de persones. Va ser un fracàs? Amb la Sara Muñoz, responsable d’El Punt a la ciutat, en parlàvem el divendres. La seva era una mirada més aviat pessimista. ‘És molt fàcil fer click amb l’ordinador, però quan es tracta de moure’s la gent no deixa al sofà’, argumentava. Però és tan fàcil, fer click? Això voldria dir que qualsevol iniciativa que es propagués per la xarxa hauria de tenir unes adhesions gegantines, pròpies d’un país de set milions de persones. I no és el cas. Però és dolent, això? És el que és, senzillament. El que hem de fer és aprendre a valorar en la justa mesura la participació virtual i aquesta és una feina que, en efecte, tenim a mig fer. La convocatòria del cinema no va ser un desastre, malgrat la trentena de persones mobilitzades. Senzillament, cal situar més variables en l’eqüació i valorar altres impactes: el mediàtic, el virtual… i el presencial. (… continua…)