I tanmateix, sota la 'rojigualda' a Badalona

I tanmateix, entre aquests badalonins, en aquesta plaça i sota aquestes banderes, hi ha gent compromesa amb el país… gent que votaria “sí”, gent que votaria “no”, gent que, en tot cas, accepta majoritàriament que el futur del lloc on viuen s’ha de decidir entre tots… votant (vegeu enquesta del CEO). A molts no els deu preocupar gaire i s’abstindran, que és una forma de dir… ja em va bé, perquè tenen altre feina i creuen que això no va amb ells (s’equivoquen, però això és un altre tema). D’altres, és clar, hi són obertament contraris i votaran que no; uns pocs creuen que cal combatre no pas la resposta, sinó la pregunta. 

El cas és que entre els que fan onejar aquestes banderes a la plaça del Gran Sol, a Badalona, hi ha molts ciutadans que ja fa temps que va dir que “sí”: majoritàriament, sí al català a l’escola; sí a un territori amb més recursos i autonomia; sí a un país singular… I potser no tan majoritàriament, però amb un suport no menor: sí a un Barça que no amaga la seva identitat; sí a les grans audiències de TV3 o Rac 105; sí a parlar en català als fills…

I és clar que jo també em miro amb incomoditat aquesta ‘rojigualda’, avui símbol portador d’un model d’estat excloent, i no sé massa on mirar davant de determinats càntics (però també sé que el futbol és una ‘festa’ i que els petards són petards i no paperetes electorals). No se m’escapa, finalment, les raons que hi ha rera l’aposta de l’estat (el del PP i el del PSOE) per aquesta ‘roja’ que només parla una llengua, i que per existir requereix la inexistència d’altres seleccions…

I tanmateix…

“Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons”, escrivia en aquest blog el juliol de 2010, fa dos anys, quan la selecció espanyola aconseguia un altre triomf esportiu. “Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar”, assenyalava en un altre apunt el mateix mes del mateix any.

I avui torno al tema, ja ho veuen. Perquè em sembla que encara tenim feina a entendre qui som avui en la complexitat d’un món global i accelerat; perquè em sembla que no sempre ens en sortim a evitar la temptació estèril dels fronts, estratègia que serveix per animar a la tribu, però no per a bastir un projecte polític de futur. 

Felicito els milers de veïns de la ciutat que van celebrar el triomf d’Espanya dimecres però m’indigno amb l’estructura del poder que arrela en la història i que té por de la democràcia.

No em conformo amb la idea que l'”enemic” són aquests xavals que fan tocar el clàxon quan guanyen els de Del Bosque, o la família que s’asseu a fer unes braves amb la samarreta vermella mentre esperen que comenci el partit. L’enemic? Ells formen part del projecte nacional pel qual treballo i són molt més que el resultat d’una gran manipulació de la FAES, o de l’oportunista i frívola pensada del nostre alcalde (ràpid amb el futbol, indiferent als reptes de fons de la ciutat). És obvi, o potser no tant.

Els països es fan sumant, assumint amb il·lusió el vertíngen de la transformació; no pas comptant-nos com si fossim a l’hora del pati: tu ets d’aquests, tu ets dels altres.

Repesco finalment aquest paràgraf d’un altre apunt meu de fa dos anys: “Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades. Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.”

La foto que il·lustra aquest apunt, extreta del portal Badanotis, ens convida, tot provocant-nos, tot desafiant-nos, a explicar una d’aquestes noves històries. Que sigui engrescadora, que ens permeti sumar… és la feina que ens toca avui… i ens interpel·la a nous, vells i mig “convençuts”. Ho intentem?

12 thoughts on “I tanmateix, sota la 'rojigualda' a Badalona

  1. Bon article. L’únic possible.
    I tanmateix continuo sentint una incomoditat terrible amb aquesta bandera (que no ens convida a conviure), amb aquest equip de futbol (que exclou el nostre), amb aquests petards (que són agressius, gens amables, que ens recorden que som una simple colònia). 
    I tanmateix cal continuar treballant per incloure aquesta gent en el nostre projecte nacional. 
  2. Ja fa força temps que firmo força de dalt a baix la tesi que cal sumar determinats sectors de ciutadans catalans que, d’entrada, semblen “el contrari” (perquè parlen castellà o perquè se senten espanyols) però que en realitat són la clau de tot plegat. La clau, no només d’un referèndum per la independència sinó la clau de com carai ens ho farem per no ser un poble de guettos sinó una ciutat plural. Jo vull molt la independència i tinc certa pressa, com tots. Però vaja: vísteme (no despacio, pero) bién, que tengo prisa.
  3. A Catalunya hi ha una part de la població que ignora on viu, que no veuen, escolten o llegeixen cap mitja de comunicació que no sigui en castellà i que cremen banderes catalanes quan la selecció espanyola o el Real Madrid guanya alguna cosa important.

    Sento discrepar de l’article però per mi s’ha acabat ja el bonisme i el happy flower independentista que durant molts anys hem intentat assumir per mostrar una cara amable a gent que ja sabem que és contrària al nostre projecte nacional de sobirania plena.

    Hem de ser el 50,01%. Amb això en tenim prou i un cop tinguem estat propi, ja s’aniran integrant al projecte comú català, igual que a mi (a desgrat) m’ha tocat integrar-me al projecte espanyol sense tenir cap altra alternativa.

    Salut.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *