Recordo el barber del carrer d’en Prim. Hi havia aquell senyor amb la barbeta i el seu company, de gest més greu, quasi opac. Els dos duien ulleres de muntura daurada. Eren homes elegants. Barbers de bata blaucel, d’afaitar amb brotxa i de tisores eficients però sense gaires floritures. Hi havia aquella olor enganxosa i les fotografies d’uns nois de grans i capritxoses cabelleres atrapades en l’univers d’un paper couché esgrogeït. Somreien a la càmera (quins professionals!) malgrat quasi ningú els feia cas, i tothom optava per tallar-se el cabell, i punt. Perquè aleshores et tallaves el cabell, i punt. No et feien un massatge capil·lar, ni et deien de si volies endur-te una cera especial. Ni tan sols et preguntaven: tisora o màquina? Només entraves allà un dissabte al matí amb els diners justos a la butxaca, preguntaves qui era l’últim i t’asseies en aquelles cadires d’sky negre. Agafaves la revista o el diari menys comprometedor (mai l’Interviu, que només miraves amb furtiva avidesa i evident torbació) i escoltaves l’emissora preferida d’aquells barbers, M80, serie oro. Rod Stewart, Leo Sayer, Gillbert O’Sullivan, els Carpenters o Dion, grandes éxitos de ayer. I t’enamoraves d’aquelles músiques romàntiques que deien ‘please stay’, ‘what’s on a kiss’, ‘more than a feeling’, ‘would you love me tomorrow’… abans de saber ni tan sols què era estar enamorat.
* Foto: Un graffit ‘reivindicatiu’ a Dalt de la Vila. / O.L.
Un apunt realista, poètic, també, de moments d’infantesa compartida a cal barber.
Un apunt rodó.
Cordialment,
Pere Meroño
PD. Per cert, no és pas el carrer Lladó, el de la foto?
fa mil anys d’aquest post, però segueixo entrant de tant en tant. Parles del meu avi, i tant encertadament… uf m’encanta.