A Hollywood no li és fàcil fugir del somni americà. L’ombra d’aquest mite fundacional s’allarga en les pel·lícules que el glossen, però també en les que el critiquen, com The Visitor, l’interessant film dirigit i escrit per Tom McCarthy. Aquesta pel·lícula, que durant unes setmanes va ser el secret més ben guardat de la cartellera de la ciutat, és una mena de viatge a l’inversa al somni americà. El director ens fa assumir, en la primera part del metratge, que el sistema fa la seva feina, que l’ascensor social està ben greixat, que les oportunitats hi són per a tothom. El procés de descoberta del professor Walter Vale ens recorda tantes pel·lícules però funciona: ens atrapa, en gran part, per la interpretació inoblidable de Richard Jenkins i també perquè la història és irresistiblement interessant. Un professor amb l’ànima morta aprèn a tornar a viure en conèixer una parella d’immigrants il·legals que han ‘ocupat’ el seu pis de Nova York. Però l’escalf inicial que el director dóna a la pel·lícula i que surt de la trobada entre el professor i la parella de musulmans es va refredant fins a desembocar en un tram final abrupte. Aquesta és l’Amèrica de després de l’11-S i aquesta és, de nou, una altra pel·lícula sobre l’11-S. La perplexitat de Vale per la manera com l’estat tracta els nouvinguts és una perplexitat compartida. Però és una reacció profundament nordamericana. Ells són els més optimistes, fins i tot quan són pessimistes. The Visitor és una crítica al somni americà, però no al concepte en sí, sinó al fet que no funciona, que està pervertit, que algú se l’ha agenciat. La resposta del protagonista a la injustícia prèn la forma d’una exigència i ve acompanyada d’un gest que és alguna cosa més que un acte simbòlic. No es queda en la queixa, en la trista resignació de ‘les coses són així’.