És, aquesta, una d’aquelles comèdies que habiten en les ciutats americanes que no són ni Boston, ni Nova York, ni San Francisco. Aquí no hi ha postes de sol amb vistes a l’skyline de Manhattan; no hi ha cap passeig amable sota els salzes de Nova Anglaterra escoltant la veu melosa de la Norah Jones de torn; tampoc hi trobem la bellesa estudiadament desfilada d’un patchwork bo-bo entrevist en un apartament de Mission Street, a la capital nordcaliforniana. Aquí hi ha l’Amèrica que ens deixa perplexos amb la seva lletjor. Aquesta és l’Amèrica que, per fer servir un d’aquells llocs comuns tan suats, no s’assembla a Europa. És la de les ciutats que, en realitat, podrien ser qualsevol ciutat, la dels carrers provisionals i la de cases amb rodes. Infinites repeticions assetjen els personatges perduts en una lleugeresa terrible, insoportable. Alguna cosa es deu encomanar d’aquest urbanisme desprès de la història en els tres protagonistes d’aquesta família, capturada amb una sensibilitat enorme a Cyrus per Jay Duplass i Mark Duplass (dos directors de bona fusta, per cert). John C. Reilly, Marisa Tomei i Jonah Hill (gran fan dels tres) imprimeixen les seves interpretacions d’una antièpica que, tanmateix, és molt humana. En la grisor que els ha tocat viure, els tres lluiten per trobar la seva veu, per fer que casa seva no sigui només una casa més, una casa intercanviable.