És el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. “Yo, también”, dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, ens presenta un jove amb Síndrome de Down i una noia amb Síndrome Prozac. Ells són en Daniel i la Laura, protagonistes d’una comèdia romàntica gens convencional. ‘Yo, también’ explica amb molta sensibilitat la situació dels joves amb Síndrome de Down, però és molt més. És també una reflexió sobre l’amor impossible, en la línia marcada per ‘La boda de mi mejor amigo’, on la vertadera història d’amor és entre un home gay (Rupert Everett) i una dona hetero (Julia Roberts) i, per tant, no és consumada i és pretesament impossible. Lúcida i valenta, aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: que l’espectador s’emiralli en la història de Daniel, que s’hi identifiqui. Perquè… qui no ha estat rebutjat alguna vegada? Qui no ha estat tocat per la ma freda de l’amor impossible? ‘Yo, también’, ‘jo, també’.