Hi ha moltes raons per estimar Jonathan Richman. Va ser un dels inventors del punk nordamericà, l’any 1973, amb els primers Modern Lovers, i amb els segons es va avançar amb una eloqüència que hauria de fer avergonyir a quasi tothom al pop excèntric i addictiu de gent com Adam Green, Ben Vaughn, Herman Düne, Jens Lekman o Bishop Allen. També és un guitarrista imaginatiu, amb un talent especial per connectar amb els cinquantes, quan el rock just començava a aprendre a escriure. És capaç de fer discos en anglès, castellà, francès i italià (quan no té idea ni de castellà, ni de francès, ni d’italià) i balla d’una manera que primer fa molta vergonya, però que acaba sent feliçment irresistible. Dedica cançons als insectes, als dinosaures, a l’home dels gelats i als texans gastats; es perd en un bar de lesbianes, descobreix l’abominable home de les neus en un supermercat i defensa que el reagge el van inventar els egipcis. És un paio molt curiós, en Jonathan. I té una debilitat per les festes improvisades als boscos o a les platges. Va ser la banda sonora de la meva adolescència (must addmit it) i sempre que la nit connecta els punts i encèn el neó que diu “festa!” penso en cançons com California desert party, Dancin’ late at night, Those conga drums, This kind of music, That summer feeling, Stop this car, The Beach, When I dance, Yo Jo Jo, Party in the wood tonight i tantes altres… Ahir, a la platja, el final de festa del Correbars vaig tenir la sensació que, rera una palmera, s’amagava en Jojo amb la seva samarreta de ratlles i el seu somriure etern mentre, amb la seva veu de nas, anava cantant allò de “well, they don’t need much you know / Somebody do a wiggle maybe / and somebody keep time too / That’s all they need to dance / Well maybe they take their hips and shake ’em / (Shake ’em) / Right, yeah”…