“Fas ‘click’ i atures la vida” és un verset que vaig empescar-me per a un petit poema que acompanyava el collage que vam fer amb la mare i la Maria per als 50 anys del pare. Contenia una cita a una cançó de Paul Simon, Kodachrome. Justament. Kodachrome, inclosa en el disc ‘There goes rythm Simon’ és una de les meves cançons preferides: ‘Mama don’t take my Kodakchrome away’ diu el cantautor novaiorquès en aquest savi i alegre cant a la volatilitat de les coses. El que queda imprès en la fotografia és, necessàriament, un exercici fallit de reconstrucció. És impossible, per tant, fer click i aturar la vida. Però finalment, i a mesura que el temps passa necessitem pensar que no, que aquell tros de paper químic conté, en efecte, tots els colors brillants, tots els somriures enriolats, tots els verds promesos per Simon en la seva cançó. La fotografia és un joc de miralls, un territori incert, una oferta sempre temptadora. “Si agaféssiu totes les noies que vaig conèixer mentre era solter, –continua la cançó–, i me les portéssiu totes juntes per una nit… sé que no arribarien a superar el que em dóna ara la meva dolça imaginació”. Avui he remenat fotos velles, fotos en paper. Algunes duien el segell de Kodak. Hi he trobat la càlida profunditat de la qual parlen alguns fotògrafs (sense anar més lluny, en aquest article de CNN.com). I he pensat: ¿I els pixels de les nostres càmeres digitals? ¿De quina manera explicaran els nostres records? ¿Serà a baixa resolució? Sort que en la fotografia, com passa sovint amb la memòria, la fidelitat és una mena de quimera, un pacte convenient. Simon aventurava en la seva cançó que potser volem retrobar en les fotografies l’escalfor de l’últim sol de la tarda. I si es tracta d’això, i jo crec que es tracta d’això, tant hi fa si, per apropar-nos a aquesta quimera, ens servim de la química o de l’electrònica.