“Teniendo en cuenta la madurez de los espectadores actuales, un director no puede limitarse a imponerles un conjunto de ideas preconcebidas a través de una película. La obra, más que afirmar una visión del mundo, debe convertirse en un espacio que invite el espectador a seguir una reflexión personal, dejando atrás el estatuto de consumidor para pasar al de creador de pensamientos. Es el único acercamiento factible para el cine de hoy, y es lo que he hecho con ‘A propósito de Elly’.” Ho explica Asghar Farhadi, el director d’aquesta recomanable producció iraniana. Farhadi presenta un drama psicològic molt ben equilibrat al voltant de la desaparició d’una persona en el curs del que havia de ser un agradable sortida de cap de setmana entre un grup d’amics de Teheran. El director defuig l’excés de simbolisme que espatlla tantes pel·lícules amb ‘coses a dir’ i, en canvi, subratlla un retrat minuciós i sensible del grup humà. La pel·lícula ha estat ‘beneïda’ pel règim actual perquè no conté crítiques explícites al govern d’Ahmadinejad i perquè mostra una grup de persones vital i proper als nostres referents. Tanmateix, una remor d’inquietud –el brogit de les onades del mar Caspi, opac i amenaçador– acaba matisant aquesta percepció. A mesura que avança el metratge, la dictadura de la por s’expressa i actua amb eficient subtilesa. Farhadi no necessita mostrar-nos cap escena de violència o de maltractament per remarcar que el pitjor dels règims totalitaris és la seva capacitat per embrutir-nos la mirada.