M’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.