Ostres, el vell Clint. Ha convertit la seva última pel·lícula, Gran Torino, en una extraordinària confessió, un testament vital (més que no pas fílmic) indiscutible. No és l’elegància i l’ofici (que ja es donen per descomptats!) amb la qual Clint Eastwood s’ha enfrontat a la història de Walt Kowalski, el seu maldissimulat alterego en el film; sinó l’honradesa i la sinceritat amb la qual s’ha aproximat a aquest personatge, compendi de bona part dels seus papers a la gran pantalla. Kowalski és un veterà de Corea, un treballador de coll blau jubilat, d’estricta moral i puntuals hàbits. És l’últim ‘blanc’ en un barri amb arribada creixent de població oriental, trencat per la droga i les gang bands. És com el general George Armstrong Custer, disparant sense solta ni volta ple d’un odi desesperat (també disciplinat) en la famosa batalla de Little Bighorn. Aquí també veiem els últims moments del vell soldat abans de caure en combat. En aquest cas, Kowalski es mostra disposat a morir en vida mentre xarrupa una llauna de cervesa rera l’altra en un barri que en realitat ja no és el seu, voltat d’una família de desconeguts, amb la qual ha trencat tots els ponts de diàleg. Però Kowalski no és abatut pels indis. És salvat per ells! Hi ha qui ha volgut veure en aquesta pel·lícula una nova versió del paternalista Pigmalió, però… ai, crec que no… D’acord, Walt Kowalski salva els dos joves xinesos d’un present amenaçant, però ho fa després d’un procés de descoberta emocionant i preciós en el qual ell aprèn a estimar de nou en veure la tendresa i la valentia dels dos germans Lor, els seus veïns orientals. Amb Kowalski, Eastwood reescriu un dels seus personatges més famosos, el de Harry el sucio. Gran Torino ens explica, així, com el consol de la venjança és un pacte amb el diable i que la sang porta més sang. Sempre. Per això aquest film, que no és un dels millors del seu director (cal dir-ho), és, en canvi, tan significatiu. Tan important. Clint Eastwood es confessa i demana perdó. I ens diu (ens torna a dir) que la violència no serveix i que el futur és dels joves. I que cal ajudar-los, ni que sigui morint. I aquesta pel·lícula, que podria ser negra i desesperançada, esdevé un cant irresistible a la vida, una aposta generosa cap a un futur millor.
oriolllado.cat
I també molta tendresa. Ara en vinc del cinema. Absolutament d’acord amb tú.
No és la millor, però ….. sí aquest cant irrestible a la tendresa, a l’amor, al pacifisme.
Gran Eastwood ….. i la música, com sempre meravellosa.