Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.