“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.
– ¿Vols dir que vols abandonar el projecte?
– No, i ara. Però per explicar la veritat, haurem de dur-la a la ficció. (…)
– Una novel·la, doncs.
– Sí, una novel·la. I ara que penso que serà una novel·la, m’adono de les infinites possibilitats que se’ns han obert de sobte.”
Aquest fragment de la novel·la ‘Invisible’ descriu en unes poques línies Paul Auster i el seu univers. La reflexió sobre la realitat i la seva fabulació inspira la major part dels arguments de l’escriptor nordamericà: l’escriptura és l’entrada al laberint de l’existència, en l’entendre d’Auster, tan si és per perdre-s’hi com per trobar. I com bé saben els lectors del novaiorquès, en les seves novel·les, els personatges s’han de perdre per trobar. La seva cerca té escenaris que es poden ‘tocar’ i d’altres que cal llegir. Però és una mica el mateix, bé a dir el novaiorquès, que ens desorienta com un nen entremaliat amb sofisticadíssims jocs de miralls. La literatura és molt més que la ficció, i a la vegada, no és res més que allò que som i creiem en un moment donat, en la més crua realitat.