La casa d’en Wall-E és com l’Arca de Noè de tots els objectes inútils: aneguets de banyera, ornaments de nadal, coberteria de plàstic, escrostonats cubs de rúbik acumulats en lleixes mòbils, on sembla que no hi hagi de cabre res més. En Wall-E és un robot que aprèn d’estranquis dels vells musicals de Hollywood, que es projecta cada nit en la pantalla d’un ipod que amplia, tot voluntariós, amb una gran lupa. Va ser dissenyat i programat per netejar els residus que van fer la terra inhabitable, fa centenars d’anys. El resultat de la seva disciplinada dedicació són les piles de merda que, en forma de gratacels, fan la competència als vells edificis d’un apocalíptic Nova York posthistòric. Però en salva uns pocs, d’objectes. Són els que serva amb entranyable tendresa: els aneguets, els ornaments, els coberts, els cubs de rúbic… conformen, junt amb les pel·lícules antigues, el seu particular mètode pedagògic. El robot en qüestió porta més de 700 anys de feina, com un prometeu postnuclear… però alguna cosa està canviant, a còpia de tant escoltar ‘Hello, Dolly’. ¡Potser si que al final aquest mediocre robot, encantador Monsieur Hulot mecànic, podrà salvar el món! Al capdavall, tota la intel·ligència humana només ha servit per fugir cames ajudeu-me del planeta blau. Haurem de confiar, per tant, en aquest subjecte i el seu romanticisme caduc i tossut? Barbara Streisand i Michael Crawford, els protagonistes del musical en qüestió, convertits en referents filosòfics del nou món que comença? La força de l’amor es mostra en totes les petites coses, fins i tot, i especialment, en les més velles, en les més lletges, en les més impossibles. Aquest és el suggerent plantejament -i també la lliçó- de l’última meravella de Pixar, Wall-E, pròxim Òscar a la millor pel·lícula?
oriolllado.cat
La vaig veure el cap de setmana passat a Vic i realment… hi tornaria. Ja no només per la delicadesa de les imatges… la tendresa de la peli amb tocs d’humor és genial :)
Doncs reconec la virtuositat, si es pot dir així, de la pel·lícula i també la tendresa, la llicó i estic molt d’acord amb tot el teu post… excepte que jo em vaig avorrir una mica. Ai, em sap greu i tot, però és així. Per cert, què us sembla l’estètica Apple de l’Eva?
Gran pel·lícula. Però ja vaig dir al meu blog que podia haver estat encara més rodona de no voler explicar tantes coses. Crec que el disseny del personatge principal passarà a la història de l’animació, per la humanitat i la simpatia que desperta. El que no em va agradar massa és la barreja d’humans reals i humans d’animació. Em va xocar.
Pel·ícula rodona en tots els sentits. La primera part del robot sol a la Terra fent muntanyetes de residus sense que parlin podria haver durat molt més i tots seguiríem amb la boca ben oberta. Un espectacle!
Per mi, juntament amb Shrek (la primera, tot i que tenen poc veure en quan a argument), la millor película d’animació de tots els temps… I la millor película d’aquest any, per damunt d’altres com El Caballero Oscuro o Escondidos en Brujas o Pozos de Ambición. M’agradaria anar amb els meus fills, seria un exercici pedagògic inmens. Per cert, al principi em va xocar l’estètica dels humans, però després em vaig adonar que és una metàfora de com som d’estúpids som. Merexeidora de l’Oscar a la millor película. S’atreviran els il·lustres academics a donar-li…???