Els nordamericans tendeixen a mirar-se Europa amb l’estranya nostàlgia dels temps no viscuts. Una mirada d’una certa candidesa, un gust per l’anècdota i la simpàtica inutilitat; aquell aire (l’Audrey a Roma, la Katherine a Venècia, per citar dues Hepburns) i un romanticisme en technicolor que manté, ben saludable, el gust del segle passat. Els francesos i els seu petons, la vespa, la ‘siesta’, el vi, les esglésies amb mil anys d’història i tot aquest guirigall de llengües, fet i fet una torre de Babel encantadora, una altra mania dels europeus! La mirada dels nordamericans no és gaire millor que la nostra, la qual és igualment distorsionada. En aquest cas, però, caldria substituir l’amable i innocent ignorància pel nostre altiu cinisme (aquest, tanmateix, seria objecte d’un altre post). Tot això vé a tomb de l’article que el New York Times dedica aquesta setmana, en el seu especial de viatges, a la Costa Brava. Hi surten personatges pintorescos i paisatges evocadors: la Sarah Wildman, col·laboradora habitual de la casa, signa la peça. I fa una bona feina. O almenys la feina que s’espera d’ella, que a aquestes altures estarem d’acord que hom no creu que hagi de ser especialment fidedigna. És un retrat bulliciós i encantador, gens crític, talment una postal turística. Em quedo amb un fragment de l’article, d’una inexactitud flagrant… però irresistiblement aduladora: ‘I en els carrers d’arreu la llengua franca era el català, no el castellà, i malgrat els turistes que venien de França i d’altres llocs, presidia l’escena un orgull local; al nostre costat, un penyassegat es trencava, de sobte, per deixar-nos sense respiració, a tocar del mar’. Està bé que la Wildman i els centenars de milers de lectors de l’article es quedin amb aquesta idea de la Costa Brava. Quin sentit tindria corregir aquesta impressió amb l’especialitat local, el tan nostrat pessimisme?