Torna l’ecologista escèptic. Fa uns dies, el Guardian publicava un nou article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra requereix -i requerirà encara més- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges. Com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu. El seu discurs no pretèn fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més: potser és millor no fer res, –ve a dir el danès–, que tot va bé, en el fons; i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig –la por!–que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu plà. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, la millora de la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
oriolllado.cat
Lomborg va centrar-se en les prediccions sobre el canvi climàtic, que deia que eren exagerades. El seu contrincant en el debat va ser David Schlinder, catedràtic d’ecologia de la Universitat d’Alberta, a Canadà, i expert en l’estudi de l’impacte de l’activitat humana en l’ambient (eutrofització de les aigües, pluja àcida, desforestació, acumulació de substàcnies tòxiques, etc.). Schlinder va anar desmuntant un a un els arguments del danès.Va estar-hi d’acord amb algunes opinions, però va dedmostrar que Lomborg se servia dels mateixos recursos que els ecologistes radicals. No es podia dir res en contra de les estadístiques que Lomborg havia mostrat, si es consideraven individualment. Però no totes podien comparar-se ni fer-ne extrapolacions perquè moltes es basaben en criteris diferents. També va dir que acostumar-se als possibles canvis climàtics seria a la llarga méd pràctic i barat que aplicar el protocol de Kioto.
Lomborg, que al començament de debat semblava molt segur d’ell mateix i es movia per damunt la tarima com si es trobés en un escenari, va anar canviant a mesura que l’altre rebatia les seves afirmacions. En algun moment fins i tot em va semblar que li tremolava la veu. Em va fer l’efecte com si em trobés davant d’un actor que de sobte ha oblidat el seu paper i no sabés sortir-se del guió.