L'últim dia de la IX legislatura

Prova de l’acceleració d’aquests dies és que el darrer apunt d’aquest blog va ser una recopil·lació de piulades i que el text que llegiu és una versió endreçadeta (i clarament ampliada) de diversos ‘WhatsApp’ enviats al llarg de la tarda d’ahir, el dia que que acabava la IX legislatura. 27 de setembre de 2012: el Parlament de Catalunya feia, amb només  21 vots en contra, un gest històric de sobirania tot aprovant la celebració d’un referèndum sobre la independència dins la legislatura que ve.

Parcials, incompletes i (naturalment) una mica apressades… aquestes són les meves reflexions:

CiU va fent, conjurant tots els vents al seu favor, mentre combina la murrieria habitual (retallades, diu?) amb unes sorprenents dots per al vers i la èpica, i una magistral planificació del discurs i el tempo. Però Convergència haurà d’enfrontar-se aviat al que em sembla que és la seva (la nostra, en el fons) gran debilitat: pensar que amb ells basten. Ser generosos, reconèixer, donar joc (sobretot això darrer) forma part del lideratge que els vots del 28N de 2010 els permeten exercir. Ho sabran fer? Tan de bo, seriosament ho penso; perquè en depèn l’èxit de tot plegat. Ras i curt.

I ERC? Entre satisfeta i discretament ofesa. Amb el seu somriure glaçat, veu com CiU segresta bona part de la seva agenda ‘nacional’ i es fa seu gairebé amb totes les comes el propi guió, escrit durant 80 anys a còpia de tantes audàcies i incomprensions. De moment, ERC ha excel.lit amb la interpretació d’un paper elegant i discret: calia assegurant l’èxit polític d’aquests dies de setembre, amb un fi i generós treball rera la galeria (no pas al davant). El partit exhibeix avui una prometedora maduresa. Un actiu, aquest, de gran valor en termes de país… o serà també en clau electoral? I tanmateix, avui Esquerra es desdibuixa massa perceptiblement en la definició d’un model polític alternatiu (res que no es pugi reconduir, però caldrà posar-s’hi ràpid). No és fàcil, el repte d’ERC: mantenir-se com el gran ‘facilitador’ mentre no renuncia al primer objectiu de tot partit amb ganes d’incidir de veritat en la política: el de ser, a més, el ‘catalitzador’ d’un projecte nou i il·lusionant.

Per la seva banda, els quadres actuals d’ICV han fet justícia als seus ‘pares’, aquesta setmana. Aquells psucaires dels setanta que, quan convenia, saltaven amb un gest felí els -ismes que calgués, sense despentinar-se gaire, sabedors que la política no pot ensimismar-se en les pròpies paraules. Han fet arribar el seu missatge doble, de gran valor: sabem com ser darrera i davant del president. Conjugat en futur encara fa més patxoca: Sabrem ser lleials i crítics. Iniciativa acaba la legislatura amb un excel·lent resultat, però a la cuina li bull una olla plena de calculades ambigüetats. Veurem com acaben les coses amb EUiA, amb qui els uneix allò que en diuen una mala relació de ferro; i veurem com afecta l’entrada necessària de la CUP en l’oferta electoral de l’àmbit de la dita esquerra.

I el PSC, finalment. Dijous a molts els (ens) hagués agradat més valentia democràtica, amb una aposta més decidida pel dret a decidir. Sí, és clar. I tanmateix, la seva abstenció va ser la millor notícia de la tarda. Només el PSC pot fer de PSC, avui. La seva veu assegura (encara!) a l’àrea metropolitana que el frontisme etnicista del PP i Ciutadans no guanya la centralitat que avui no té. Aquesta ‘tercera via’ és clau, amics… per què el PP juga amb foc i el procés d’autodeterminació (en el qual és imprescindible que es mantingui el PSC) encara necessita sumar molta gent… i no tenim molt de temps.

[Nota al marge: un projecte inclusiu, obert, amb empatia… és la nostra millor resposta i argument. Serà objecte d’un altre apunt. Mentrestant, no em puc deixar de recomenar aquest article d’Eduard Vallory, Visca Espanya!, i aquest altre de Joan Carreras, Fermesa serena].

Foto: Raka18/Flickr, presa el juliol de l’any 2010.

One thought on “L'últim dia de la IX legislatura

  1. L’article de Vallory em sembla lamentable. Com que no és d’un bloc i no s’hi preveu possibilitat de resposta, i com que vostè el recomana, permeti’m que el contesti aquí, molt sintèticament, perquè crec que no es pot passar en silenci.

    1) Una cosa és “Espanya”, la nació espanyola, i una altra l’”Estat espanyol”. Per exemple, el nostre País Valencià forma part de l’Estat espanyol, però no pas d’Espanya.

    2) La xenofòbia antiespanyola és funesta i reaccionària en si, però no pas perquè agredeixi precisament els espanyols, sinó perquè és xenofòbia. Dit això, és comprensible que n’hi hagi, donada la situació objectiva i la immaduresa política de molta gent; la qual cosa no exclou que calgui combatre’l. Ara bé: és molt més perillosa la xenofòbia anticatalana, que té el poder.

    3) En un Principat independent els hispanòfons no tenen per què ser nacionalment conflictius si, com sembla que va passant, majoritàriament assumeixen la independència i el fet que el català ha de ser la llengua comuna. Es tracta d’un fals problema. Els amazics, per exemple, que n’hi ha molts en aquest país, no renuncien a la seva llengua (tret dels que s’espanyolitzen), i això no els emmena pas a voler que l’amazic sigui cooficial a Catalunya.

    4) L’exemple dels italoamericans de quarta o cinquena generació no és pertinent: tenen d’italià el que els catalans tenen de sudvietnamita. En canvi, els hispanòfons de Catalunya sí que conserven la llengua i la cultura espanyoles. L’exemple serà pertinent el dia que els “hispanocatalans” tinguin el català com a llengua única.

    5) Els estats opressors SÓN l’enemic, senyor Vallory. Molt objectivament. Si no, per què ens cal la independència?  Si té dubtes sobre el fet que l’enemic és l’enemic, entrevisti’s amb Bauzá o visiti un congrés del PP “valenciano”. O miri’s el documental sobre l’Operació Garzón.

    6) L’independentisme català sempre ha estat positiu i democràtic. El que passa és que l’opressió, l’explotació i la repressió creen odi. L’antídot és la independència.

    7) La nació catalana ve definida pel domini lingüístic català, de Salses a Guardamar. La independència del Principat no és més que un primer pas. Què vol dir que Espanya “[p]otser serà l’Estat on hi hagi més territoris catalanoparlants”? Aquests territoris no són Espanya; són tan catalans com Osona o el Bages. El problema és què farà l’Estat espanyol amb aquests territoris després de la independència del Principat, i fins a quin punt l’Estat català independent actuarà com a suport de l’alliberament de la resta del país, o si el trairà. Perquè és increíble el nivel de liquidacionisme que ateny un cert independentisme regional. 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *