Interessant la pregunta que el regidor del PSC Josep Duran va formular al seu twitter diumenge passat. “No creieu important programar talent de Badalona a casa?” Diferents persones van intentar respondre en 140 caràcters la qüestió proposada per l’exregidor de cultura en el mandat 2003-2007. La conversa mantinguda entre una desena de piuladors l’he endreçat en aquest ‘storify’. Podeu donar-hi un cop d’ull si us ve de gust.

Tanmateix, em quedo amb tres apunts:

1. Fer cultura des d’una administració pública no és només programar noms sinó assegurar un plantejament més ampli. El QUÈ, en efecte, ha de reflectir el batec artístic del territori, però és clau abordar les altres preguntes: ON (de quins espais i equipaments disposem? quines característiques tenen?), COM (quin model de gestió fem servir?, de quina manera comuniquem allò que fem? com prenem les decisions?) i, sobretot, PERQUÈ (amb quin objectiu? per servir a quin model de ciutat?). Responent a la pregunta de Josep Duran, doncs: sí, és important programar talent de Badalona a casa, tot i que crec que aquest no és el principal dels nostres problemes (llegiu: mancances). El que és crític és que mantenim massa qüestions obertes en els altres aspectes, diguem-ne, més estructurals: On, com, perquè? I això s’arrossega de fa anys (o mandats, així, en plural). La Taula de Cultura, aplega diferents entitats de referència a la ciutat i treballa des de fa un parell d’anys per endreçar aquest necessari debat.

2. La marca Badalona és important en clau interna, és clar! Això no obstant… crec que els artistes ‘locals’ són prou coneguts entre els nostres conciutadans (això no vol dir que no es pugin millorar coses, ep!, especialment en la línia de ser més àgils en la detecció i promoció d’aquests actius ‘de casa’). Em sembla més urgent, en canvi, reforçar un altre aspecte de la política de marca i que potser passem per alt. És la idea d’una ciutat que s’ofereix a la resta d’àrea metropolitana com un ‘paquet’ atractiu: no és només les activitats que fa (programa) són també les facilitats d’accés (transport públic, aparcament, horaris adaptats, bona difusió) i els serveis complementaris (restauració, bàsicament). És hora de pensar en clau metropolitana (l’Hospitalet ens porta tants anys d’avantatge, en això…). Hem de fer un esforç per entendre les possibilitats de la cultura com a instrument de reactivació econòmica. 

3. El punt 3 és, en realitat, la síntesi dels dos punts anteriors. Sé que és més fàcil d’escriure que de fer, natualment. Però em fa l’efecte que una bona política hauria de complir tres requisits: a) ha d’estar ben situada en el mapa (que no hem de parlar de públic local, sinó de públic potencial; que cal tenir els horaris dels transports públics i dels aparcaments; que cal saber què es programa i quan a les poblacions veïnes). b) ha d’entendre que la cultura és un acte social que no acaba a la sortida de l’espectacle (que cal garantir les ofertes complementàries, per tant) i finalment, c) ha de garantir que la cultura ha d’estar compromesa amb el territori, ha de ser una eina de cohesió i vertebració, un instrument de transformació, necessàriament obert i inclusiu.