Diversos amics rockers compartim de fa un temps un google groups (l’hem batejat poc originalment com a ‘vinil connection’) sense que, pel moment, ens hàgim posat d’acord en les fronteres d’això que definim com a rock. No és el que pretenem, definir etiquetes; però en tot cas, quedi dit que les diferències que mantenim ben sovint proven que això del rock és discutit i discutible, i que és, per tant, viu i ric, real. Acaba l’any i és hora de balanços. Inevitablement, a l’inbox del grup han arribat diferents llistats amb el millor del 2008 musicalment parlant. A continuació va una versió ampliada i ‘interpretada’ del meu, que podeu veure aquí en forma de llistat. El 2008 he disfrutat amb bandes joves i noves: Dr. Dog i la seva optimista barreja de Beach Boys i Big Star; The Feelice Brothers, traient la pols a les Basement Tapes del Dylan i The Band i The Fleet Foxes, amb un disc de debut ple de sol i harmonia, que potser no podran superar mai. També m’ho he passat molt bé disfrutant amb la savia veterania de Billy Bragg, que amb Mr Love&Justice ha presentat el seu disc més complet i rodó, o amb la torturada bellesa del debut de Bon Iver. Més coses: discos notables de John Mellencamp, que ha lliurat el seu millor treball en molts anys, Joan Osborne, el Sr. Chinarro, Lucinda Williams (quin disco més rockero!) i Marianne Faithfull, que amb la sempre genial producció de Hal Willner ha dit: eh, algun problema? a totes les aprenents de cantant amb suposades entranyes. Dues notes al marge, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas, un disc importantíssim, que he escoltat (que escolto, de fet) addictivament. I el Just a Little Lovin’ de la Shelby Lynne, memorable homenatge a Dusty Sprinfield, produït amb ofici i elegància per Phil Ramone, tota una ‘lliçó de modus’ a tanta intèrpret de musiqueta d’espelma i tassa fumejant… La Lynne (a qui un dia es farà justícia) senta càtedra amb una qualitat vocal insuperable i una actitud indiscutible: dolç i amarg són cosins germans, no?