De quan et trobes l’ex

En el capítol d’aquest mes de Cançons que expliquen al món, la meva col·laboració mensual al Badalona Matí de Ràdio Ciutat, convertirem l’estudi en consultori sentimental, almenys per una estona. Seguirem un camí de cançons, com sempre eclèctic, per aproximar-nos a una situació que tots plegats haurem viscut de més a prop o de més lluny… aquell moment, entre temut i esperat, entre imprevist i planificat en què ens trobem amb la nostra antiga parella pel carrer o en una festa. 

Trobades amb regust de més, i amb ganes de brindis pels vells temps (aquí sonaran dues peces de dos grans escriptors del pop, Paul Simon i Ray Davies); moments d’alt dramatisme (aquí ningú superarà les marques de les llàgrimes de l’Smokey Robinson); venjances recargolades (made in La Casa Azul); mostres d’exhuberant empoderament postcrisi (amb l’apabullant Lizzo i el seu “Ja és refotuda hora”) o la virtuosa ‘En la que en Bernat se’t troba’ i el seu joc de punts de vista i un missatge a reivindicar per fer a una exparella: Gràcies!

En la secció d’avui, excepcionalment conduïda per la Tuti Garcia, per afonia de la Núria Rodríguez, no ens donat per gaire. Podeu recuperar el programa, accedir al guió i submergir-vos en la llista ampliada d’spotify.

Discos dolents. Segur?

El Cançons que expliquen el món d’aquest octubre proposa una breu selecció d’obres en què artistes sòlids i reputats no van estar en el seu millor moment, i per tant oferirem als oients una relació de discos que o bé van ser fallits, bé van ser incompresos i directament van ser ‘bandejats’ per l’afició i sovint pel mateix artista. Una llista que vol convidar a una reflexió que va més enllà. Visca les llistes, sí! Però que no t’impedeixin exercir el teu sentit crític… fins i tot en els pitjors discos pots trobar tresors… només visibles als teus ulls! La cosa va de Costello i el seu Goodbye Cruel World (“Congratulations, you have purchased my worst album”) al Selfportrait de Bob Dylan (“What is this shit?”) passant per Neil Young, Lou Reed, U2 o Bruce Springsteen. Per gustos, disgustos! I en els disgustos, a voltes, la sorpresa!

Himnes reinventats per a un setembre intens

Reprenc la meva col·laboració amb Badalona Matí, aquesta temporada conduït per la Núria Rodriguez, amb una selecció de cançons polítiques, però no des de la perspectiva del cantautor i o el cantant protesta. En tindriem per triar i remenar, de Bob Dylan a Pink Floyd, passant per Public Enemy, Billy Bragg, Joan Baez, Woody Guthrie, Ani Di Franco, els Clash, Lluís Llach o Obrint Pas. Però avui us proposo un recorregut diferent. Artistes contemporanis que han versionat himnes nacionals o populars, oficials o oficiosos: anirem de Queen a Charlie Haden, fent parades a Randy Newman, Billy Bragg, Xesco Boix o Javier Álvarez.

Summer in the city (cançons amb ventilador)

Darrer capítol de la primera temporada de les cançons explicades, l’especial que un cop cada mes i poc faig al magazine Badalona Matí de Carles Tornero. En aquesta ocasió sobre cançons amb regust d’estiu: del Bello Verano de Family a un Summertime Blues reinventat per l’Springsteen. Postals amb ventilador, amb originals i versions. Hi ressonen els Brian Wilson, Quincy Jones, Zoo, Joe Hisashi, Jonathan Richman, Lovin Spoonful, Loudon Wainwhright III, Everything but the Girl, Elvis Costello, Nacha Pop… i un poema de Stevie Smith!

+ Escolta el programa
+ Llista a spotify (amb més cançons)
+ Llistat de programes emesos

Artistes parlant d'altres artistes a través de les seves cançons

La declaració d’amor dels Jayhawks a Victoria Williams; el pes de ser un “new Bob Dylan” lamentat per Loudon Wainwhright III; la crítica de Mary Lee’s Corvette a Elton John i les seves receptes d’amor que no sempre funcionen; la vacil·lada dels Sparks a Morrissey; el Roll over Beethoven ‘a l’anglesa’ de Richard Thompson, l’autocita de Bo Diddley i l’homenatge, entre la versió i la creació, dels Cowboy Junkies a l’Elvis Prestley. Aquest és el contingut del cinquè capítol de la meva col·laboració amb el magazine Badalona Matí de Carles Tornero.

Aquí el podeu escoltar (són 20 minuts).
Aquesta llista d’spotify recull les cançons comentades i moltes més!

I en aquest altre enllaç podeu recuperar la resta de programes.

Segones parts que sí que són bones

Primera capítol de la col·laboració que he encetat amb el magazín matinal de Ràdio Ciutat, Badalona Matí, conduït per Carles Tornero. Amb una periodicitat variable, però que estarà entre les tres i quatre setmanes, aniré desgranant per espai de vint minuts diferents llistes de cançons amb temàtiques i enfocaments diferents. He començat aquest dilluns amb aquest primer capítol dedicat a les cançons amb seqüèla.

Què va passar amb Pedro Navaja realment? És possible que el seu ‘diente de oro’ tornés a ‘iluminar toda la avenida’? Quines serien les paraules de Luka ja gran, al girar la vista a la seva vida passada? Quina és la darrera parada del Malson per entregues de Serrat, i perquè és un dels seus millors i més personals temes? Com va acabar la Judy, la noia que va robar el novio a la cantant de It’s my party? Tot això, més la la participació del Major Tom de Bowie i la Peggy Sue de Buddy Holly, en un capítol que té també propina en forma de llista d’spotify (se’ns va fer curt!). Que el disfruteu!

Aquí podeu ampliar informació:

Llibertat x3 (d'acord amb Billy Bragg)

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del Continue reading

Artista a la cerca d'un públic

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.

La ràdioformula a través de la bitàcora

“Si alguna cosa està fent ferida a l’Spotify (de la mateixa manera que passa amb el Facebook) és que posa en xarxa records, persones, fotos, vinils amb les seves fundes arrugades i transparents.” En Miquel Bernis, l’home del temps cantat a RAC 105 i a RAC1, selecciona regularment un delicat plec de cançons, accessibles en format de llista oberta a Spotify. Són de quatre a cinc temes, a partir dels quals en Bernis va repassant la setmana, a mig camí del dietari i la ràdioformula, de la bona ràdioformula, s’entén, que aquí ens les havem amb un melòman delicat i curiós. Doneu-hi un cop d’ull… o potser millor, pareu bé l’orella.

Del PopArb, em quedo amb…

… les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m’havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com “podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio”. Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop ‘barat’ de Joe Crepúsculo; l’irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de ‘guest star’)… La llista continua amb el primer directe de Manel que m’ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d’Élena, que em van sorprendre quan no m’ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l’erudició de la proposta) d’un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la ‘normalitat’ a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.