La clau de “Un cuento de navidad”, la primera pel·lícula d’Arnaud Desplechin que s’estrena al nostre país, són els tres minuts inicials, en els quals l’impressionant Jean-Paul Roussillon pronuncia un poema de Ralph Waldo Emerson, l’escriptor nordamericà (atenció, per tant, als que us plantegeu la típica pregunta “entrem/no entrem” quan la peli ha començat). L’actor francés les diu davant la tomba del seu fill petit, just acabat de morir: “El dolor no té res a ensenyar-me”. La mort del petit, diu, m’ha regalat un nou començament. Aquestes primeres línies són tan potents, tan radicals que, inevitablement, descoloquen l’espectador: és impossible assimilar la metàfora d’Emerson en uns pocs minuts. Però ja està bé, això. El crític del Guardian reconeix que “aquesta és una pel·lícula que ha vist fins a dues vegades, i que ni tan sols així n’ha pogut treure l’aigua clara”. El film de Desplechin va dels sentiments intrincats, dels nusos de l’ànima, del llegat de dolor que es transmet de pares a fills, de germans a germans, d’allò que passa en les famílies, fins i tot (especialment) d’allò que passa a les famílies i que les famílies no saben (o fan veure que no saben). El cartell de la pel·lícula a França (el que il·lustra aquest post) mostra encertadament la família rera una mena de ‘rodorerià’ mirall trencat.

L’acció té lloc al voltant d’unes vacances de Nadal: interessant aposta. Desplechin, de fet, ha explicat que ‘les pel·lícules de vacances nadalenques són un gènere en sí mateix, especialment als Estats Units: una família disfuncional es reuneix, sorgeix el conflicte i al final intenta solucionar-lo”. M’agrada el respecte que el director mostra per aquest gènere tan estimat… però la seva és una altra mirada que va molt més enllà del gènere, malgrat els sempre espavilats distribuidors cinematogràfics hagin decidit presentar-la en els cartells com una lleugera comèdia estacional. Se’n surt gràcies a un guió brillant, unes interpretacions excel·lents (Catherine Deneuve, Mathieu Amalric, Chiara Mastroianni…) i un bon pols cinematogràfic.

Proclamar que “el dolor no té res a ensenyar-me” és sublimar la negació? O és articular el més valent dels vitalismes? Crec que el film no dóna una resposta clara a la pregunta. Per tant, diria que el citat crític del Guardian continuarà mantenint força interrogants si decideix veure la pel·lícula una tercera vegada. Clar que, us imagineu que dues hores de pel·lícula poguéssin donar una resposta satisfactòria al plantejament d’Emerson?