“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els Mishima en el seu Ordre i Aventura. I aquest verset em porta a la mirada fonda de Jeff Bridges, a Crazy Heart. És quan el maleït cantant de country entén, creuant la mirada amb la vella amant, que les cançons no li pertanyen i que el sobreviuran, per sort, cantades en silenci pel seu públic, com una promesa, com un conjur, com un refugi. El vell cantant comprèn finalment que una cançó no comença ni acaba, sinó que és un material poderós, que canvia vides per sempre. Sense saber com ni perquè passa això, ell enfilarà, absent, la carretera, com si no anés amb ell. És una metàfora bonica. La melodia sobreviu a la lletra, perquè hi ha coses que no es poden dir i explicar. M’agrada aquest retrat del músic com a facilitador de la màgia i la mística. La cançó sobreviu la lletra, la música sobreviu al músic.