El millor del film israelià “Los limoneros” (Etz Limon) és que no és el que sembla. El cartell mostra els dos primers plans de dues dones guapíssimes i hom espera trobar-hi l’habitual història de solidaritat i superació a la qual té tanta tirada una certa oferta de l’univers ‘Verdi-Renoir’. Però no. No és aquell tipus de pel·lícula. “Los limoneros” descriu la història d’una pagesa àrab, que veu com el seu modest camp de llimoners està amenaçat pel propi ministre de defensa israelià, que hi viu a tocar. La dona del ministre, una arquitecta israeliana vol i dol, veu i no veu, tot convertint-se, no sé si de forma buscada o no, en el reflex d’una part del públic europeu que es mira el conflicte des del sofà de casa… o des de la butaca del cine. El joc de mirades entre la pagesa i l’arquitecta és molt potent, però va més enllà del tòpic tou: revela cares noves, més ambivalents, més incòmodes. L’obra de d’Eran Riklis conté un discurs dur, profundament agredolç. És un film molt interessant per aproximar-se al conflicte àrab-israelià, amb una perspectiva molt equilibrada, que pot molestar per igual a propalestins que a proisraelians, la qual cosa és, clarament, una molt bona senyal.