Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d’Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s’amaga rera aquesta singular utilització de la lletra ‘w’? Potser se m’escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d’històries interessants, com la d’aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l’autobús ja m’impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d’un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d’adolescents. Assagen maldestrement el ball de l’amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l’olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s’ha esperat a l’última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l’estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.

Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l’aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l’espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d’aquest grupet, en llicències i permisos municipals.

L’autobús arriba a l’Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l’habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s’ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: ‘això? això és un nou centre comercial’. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M’enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.