Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n’roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.