“Per cada nano que m’he trobat que no sabia com posar els peus en la convulsa indústria dels mitjans d’avui, n’he trobat un altre amb el cap bullint d’idees, energia i competència digital. En la pròxima onada, no trucarem a la porta; la tirarem a terra, directament. Avui mateix, en algun despatx al Flatiron, al cor de Manhattan, a Brooklyn o potser a Queens, qui sap si a Harlem, trobarem desenes de joves professionals mirant-se amb avidesa tota aquesta confusió. És molt més que interès acadèmic, el que els empeny. Amb els seus portàtils lleugers i els seus petits Iphones, els quals fan de portal al gran núvol de continguts online, canalitzen la informació d’una manera impensable en les velles redaccions de fa uns pocs anys. Saben com trobar els continguts que les seves audiències necessiten i frisen per aconseguir la manera de fer-la més útil. Combinen les dues qualitats de la seva edat: una desganada suficiència i la confiança en les seves idees. Nova York no és una illa que s’enfonsa, per a ells; sinó l’illa que s’aixeca davant dels seus ulls creant una fresca i ferotge onada.” Ho deia David Carr, un dels analistes de mitjans de referència, en un article al NY Times de diumenge.

M’agrada veure les paraules de Carr com una invitació. Una invitació oberta als periodistes, a tots els periodistes fins i tot als que continuen sense donar-se per aludits; una invitació oberta als ciutadans, a tots els ciutadans, fins i tot als que esperen que, finalment, una mà paternal acabarà arreglant tot el desgavell. Carr ens recorda que cal desconfiar de tots els pessimistes, també dels que es disfressen de realistes (i potser especialment d’aquests); i que mort i naixença són, al capdavall, indestriables. Que l’èxit neix de la imprudent gosadia de veure primer les coses que els altres encara no han vist i de llençar-se a la ferotge onada. Una solució extrema? És més perillós quedar-se quiet, dempeus, esperant que l’aigua t’arribi al coll.