Encara no entenc com David Fincher ha pogut convertir un conte curt d’Scott Fitzerald en una pel·lícula de més de dues hores i mitja. El curioso caso de Benjamin Button és, diu la cantarella oficial, la gran perdedora dels Oscar, de les 13 nominacions amb les que es plantava davant la catifa vermella, n’ha sortit només amb tres premis tècnics. La mateixa cantarella contraposa inexplicablement aquest film, presentat com “lúltimasuperproducciódehollywood’, a la suposada independència de Slumdog Millionare. Inexplicable, si. Però vaja, no és dels Oscar, que volia parlar, tot i que de la tramposa contraposició Benjamin/Slumdog se’n podria fer un llarg post. La delicada història de Benjamin Button deu ser en mans d’Scott Fitzerald la seva habitual peça d’orfebreria literària: la sagnant ironia, l’adjectiu vibrant, la humanitat dolorosa. Però en les grapes del Fincher la cosa es desinfla, grotescament, perquè la història d’un home que neix vell i la seva vida no és fer-se gran, sinó fer-se petit… o la saps explicar en vers, o et dius Scott Fitzgerald (o, posem per cas, et dius Tim Burton), o millor no l’expliques… El guió, a més, és ostensiblement redundant, i la pel·lícula, molt irregular. Conté alguns moments d’una apreciable bellesa formal (el pròleg del rellotger marca el to del que després Fincher no arriba a trobar més), però la major part de l’estona presideix la producció un disseny de producció pla i mediocre. Finalment, l’actor: en Brad Pitt. No sé si està bé o no, l’home, perquè es passa la major part de l’estona maquillat fins a fer-se irreconeixible. Però en tot cas, Pitt no és Tom Hanks. Molta gent riu de Tom Hanks (tampoc ho entenc, això). En tot cas ell s’hagués cregut en Benjamin Button, com es va creure Forrest Gump, i jo hagués plorat, amb ell, i no he plorat amb Benjamin Button. Pitt funciona bé (s’ha de reconèixer) en el traç gruixut, en el paper més esteriotipat (en l’última dels Coen està genial, per exemple) però quan la càmera el fita d’a prop i els seus ulls han de dir adéu a la dona i la filla en un aparcament desert i fosc de Nova Orleans perquè un dia ja no les podrà reconèixer ni sabrà dir-los res, perquè haurà ‘desaprès’ a parlar… doncs no. No.