Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.