A vegades et trobes algú que, a la sortida d’un acte, t’agafa el braç buscant la teva complicitat i amb veu greu et diu: “¿però què no veieu que tot està molt malament, que tot és més difícil del que us penseu?”. És com si et revel·lés un secret valuosíssim, és com si li haguéssis d’agrair eternament la il·luminació d’una gran veritat que t’havia passat per alt. Però resulta que és precisament perquè tot està molt malament, perquè tot és més difícil del que sembla que tu fas les coses. No les fas perquè et penses que les coses són fàcils, sinó precisament perquè són incertes i complicades; i difícils, sí. Li dius això, però no li dius una altra cosa, que també penses, però que segurament no entendria –o bé es pensaria que li dones la raó… Que per canviar el que t’envolta, la innocència és millor aliada que el cinisme. La innocència necessària: ser capaç de mirar les coses per primera vegada, preguntar-se ‘i perquè no?’, emocionar-se amb el compromís i les aportacions dels altres… i poder pensar que el fracàs dels altres en aquesta mateixa empresa s’ha de relativitzar. Perquè altres potser no van poder arribar allà on volíen, però tu et serveixes dels seus passos, com altres es serviran dels teus. I si tu i les iniciatives a les quals dones suport no aconsegueixen tot allò que volíen en el fons importa poc. Tampoc ho esperes. Que ets un pas, no la carrera sencera. Aquesta setmana ha coincidit la presentació de dues iniciatives, una per l’establiment d’una taula de cultura a Badalona i l’altre per la cohesió social, el manifest Badalona som tots.