Hi ha llibres que arriben amb una mena d’aureola que vindria a dir: aquest és un dels que cal llegir. No saps com, però te’n parla la teva mare, un amic (que, a la seva vegada, li va regalar la seva mare per Sant Jordi), una amiga (que se’l va llegir fa temps) i algú especial que un dia et diu: “mira que t’he regalat! Oi que te’l llegiràs?” Tu no saps gaire que dir, més que res perquè sents una prudent prevenció (a vegades un resistent esnobisme) que et fa defugir amb estudiada indiferència d’aquesta mena de llibres, els que ‘cal llegir’. Però un regal és un regal, i decideixes fer-li un forat en l’agenda de llibres a llegir a l’estiu. Estic parlant de l’Elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, l’últim capritx exportat per la sempre espavilada indústria cultural francesa, versió ‘baixa en calories’.  El llibre vol explicar massa coses, i massa sovint fins i tot sembla que vulgui sentar càtedra, a la manera de manual Taschen: l’art, la violència juvenil, la literatura, la gastronomia… A mesura que avança es va oblidant dels personatges, que van esdevenint més i més esquemàtics, fins a acabar amb la infantil caricatura del senyor Kakuro Ozu, el personatge que desnua les existències de les dues protagonistes: una portera amb afeccions intel·lectuals i una preadolescent sublimadora i… suïcida.

Ara em diuen que en volen fer una pel·lícula. I penso que, en el fons, i malgrat tot l’empatx d’erudició que conté i la pretesa complexitat formal de la seva narració creuada, l'”Elegància de l’eriçó” és una bona història per a presentar en 35mm. Sempre que el director no caigui en el mateix error que l’escriptora, la qual sembla que hagi preferit escoltar embadalida les pròpies teories abans que tenir cura dels protagonistes de la seva història.