Camperes de mitja canya, amb preceptiva minifaldilla; ballerines de totes menes, fins i tot amb talonet; nàutiques (sí, tornen!); victòries (aquestes, ja han tornat, fatídicament); hawaianes incòmodes però indiscutibles per al públic lowcost; converse, a punt de passar del must-have al must-avoid; munichs; camper ben nostrades; alguna abarca militant; sandàlies d’inspiració espartana; talons d’imprudent elegància; vans; sabates italianes, de punta afilada (per home i per dona, tan sexis, elles). I les guitarres afilades del vell Neil Young alliçonant el personal perquè ell ja era allà molt abans que tots els altres, posant al dia el seu “Everybody knows this is nowhere”. Tothom sap que això és enlloc. El Primavera Sound de nou ha congregat durant una setmana el catàleg més complet del nou cosmopolitisme de mercat. Barcelona convertida en la capital de la cultura globalitzada, escenari d’un nou paradís artificial, elèctric, sorollós, vital i redemptor. Everybody knows this is nowhere.