Vaig conèixer els Filmets quan no es deien filmets, i que ningú es pensi que em passa per alt l’aire de ‘batalleta’ que té un inici d’article com aquest. Encara es deia Festival Internacional de Curtmetratges de Badalona i aleshores, tenia un aire molt més familiar i singular, fins i tot una mica furtiu… costava d’imaginar aleshores que al cap de poc temps el festival, batejat de nou encertadament i capitanejat per Badalona Comunicació i Agustí Argelich, ompliria la ciutat de vistoses banderoles. Jo vaig conèixer en Pep Mita allà, en aquell moment, junt amb en Ricard Coll, en Xavi Moya i altres cineistes… i recordo un dia, un primer dia, que vaig ajudar a apil·lar cadires i ordenar les copes de xampany després de la inauguració al vestíbul del Museu. Em sembla recordar que plovia, a fora, o això és només una llicència per conferir més emoció al relat. (…)

També recordo les sessions a la sala dos del Principal, amb un públic
escassíssim però molt motivat, on destacava el meu cosí Roger i la seva
colla.

Assistir al festival de curtmetratges era, en realitat, com un codi, un
passaport de pertinença a un món una mica críptic, però també molt
interessant. Saps que l’Spielberg i en Lucas van enviar un curtmetratge
al festival? Era la llegenda que corria als passadissos, sense que
ningú tingués, en el fons, gaires ganes d’averiguar-ne la veracitat.
Poc que calia. No parlàvem de cinema?

Però resulta que el que fa interessant els Filmets és, precisament, la
seva petjada en el temps. Avui els curtmetratges viuen un bon moment:
estan a punt de competir amb el jazz com a cita estrella,  cada ciutat
sembla que vulgui tenir el seu propi festival. Doncs Badalona va ser
pionera, en aquest cas. Quan els filmets no es deien filmets. Des de
l’any 1971.

Internet encara no havia popularitzat el format de vídeo curt, les
tecnologies audiovisuals eren molt cares i encara no s’havia donat el
boom de les sales de versió original a Barcelona. En aquell moment, jo
estava al Cineclub Babilònia, al Círcol Catòlic, i ens miravem la gent
dels curts amb respecte, tot i que sempre ens vam mantenir a una
prudent -innecessària- distància.

Però el cineclub va plegar, i els filmets encara perduren. Aquesta
setmana el Teatre Zorrilla bull de cinema. Tot un luxe. I ja fa 34 anys.