No
m’esperava acabar el dissabte comptant els àngels que hi ha al
capdamunt del campanar de l’església del meu poble. Més que res, que el
divendres ni m’havia passat pel cap que al capdamunt de Santa Maria hi
habitaven més alades criatures que coloms i rat penats. “Quants àngels hi ha dalt del campanar de Santa Maria?” Aquesta era la
pregunta del dissabte del Joc de Badalona,
potser la més divertida de les proposades fins al moment. Cap al migdia
corria el rumor que un dels àngels tenia cara de granota i entre els
feligresos ludòpates s’havia extés un interrogant majúscul: comptava
com a àngel? “Els ciutadans, astorats decidiren associar-se i formar
les CCOO (Contestar Correctament On time i Online)”, deixava escrit la
meva germana, la Maria. En Carlos Casado, tot un enginyer, s’atrevia a
apuntar una possible resposta a l’enigma: l’àngel-granota és en
realitat un príncep blau (i no s’ha de comptar, per tant). Mentrestant,
a peu pla, el rector, Mossèn Andreu, rebia la Laura Garcia, que
passejava per allà, tot dient-li… “què, tu també vens a comptar els
àngels?”. “No jo només venia a fer un tomb”. No és gens estrany que la
Dolors Sabater escrivís al cap del dia: “saludo gent que no conec que,
com jo, busquen
la placa, i passejo per primera vegada per un passeig on hi ha
avallaners! aquest joc és fantàstic!”. La descoberta, l’imprevist,
l’impossible… ¿àngels amb cara de granota que en realitat són un
príncep blau? Uau, i jo, clar, arribats a aquest punt, ja feia estona que
m’havia deixat d’importar si al campanar hi ballaven vuit o nou angelets… Participar no és el més important… és el més divertit.