A continuació el meu darrer discurs al saló de plens de l’Ajuntament, que aquest vespre ha aprovat oficialment la meva renúncia a l’acta de regidor (aquí se n’expliquen els motius).

Avui, que es fa efectiva la meva renúncia a l’acta de regidor (anunciada fa 15 dies), finalitza una etapa, una de moltes, en el meu compromís amb la ciutat. En uns minuts, acabaran cinc anys i mig de representant de la ciutadania en aquest ple. Quin honor, quina responsabilitat.

Toca fer balanç. Situem-nos al 2015.

ERC tornava al saló de plens, compromès en amb un govern de canvi, heterogeni, bàsicament novell, però també molt compromès amb la ciutat. Ens va tocar assumir aleshores potser un pes impossible: el d’unes expectatives que ens reclamaven solucionar en tres anys el que no s’havia arreglat en 30.

El nostre pas en política no és, des d’aquest punt de vista tan parcial, una història prou reeixida. El temps se’ns va acabar massa aviat, segurament. Toca fer autocrítica i analitzar càlculs erronis, badades i inexperiències. De fet no hem deixat de fer-ho.

Però agafo una frase prestada d’en Ricard Vilaregut, parlant d’aquells tres anys: menys del que volíem, més del que pensavem.

Perquè si era tan fàcil i evident… perquè ningú abans no havia plantejat la tarifació social perquè l’accés als serveis municipals fos segons la riquesa de cadascú? I si era tan fàcil i evident, perquè cap altre govern no havia consignat una aportació significativa per fer habitatge social com ho vam fer nosaltres (–8M, tres anys després el més calent és a
l’aigüera!–)? Perquè abans no s’havia exigit als grans tenidors responsabiltiat social? O s’havia plantejat una política fiscal valenta i més justa? O perquè no s’havien promogut pressupostos participatius? Si estàvem tan aïllats, perquè de seguida vam recuperar i reinventar la idea d’eix Besòs establint acords amb els municipis veïns? O vam convèncer la Generalitat de desenterrar les grans inversions al municipi. Si no sabiem governar perquè vam ser els primers a projectar la modernització i impulsar administració electrònica? Vam desbloquejar els laterals, vam salvar una fàbrica per dedicar-la a la cultura, vam recuperar espais de trobada en l’espai públic, vam celebrar un 1 d’octubre i un 3 d’octubre tan plens d’esperança.

No tots som iguals. No és igual qui mani.

Aquest llistat no és per treure pit, és per recordar-nos que hi ha projecte.

És per reivindicar orgull, és per recordar la nostra força, si volem. Força de transformació.
Que Badalona va tenir un govern republicà, un govern, si em permeteu, de via àmplia. De gent del meu partit, Esquerra, de l’Esquerra, que deia el meu avi… i també de gent de Guanyem, de Podemos, de la CUP, d’Iniciativa, d’Esquerra Unida, de Comunistes, d’Avancem.

I que ens vam entendre. I que no és cert que les esquerres sempre es barallen.

Govern republicà. Govern d’alternativa. Govern que volia liderar. Govern que desbordava les picades d’ullet –les que al final ens van condemnar– entre PSC i PP.

Vaig acabant:

Un govern que alguns vam intentar que tingués també una traducció electoral, amb la idea de defensar i protegir aquesta iniciativa política republicana que vam tenir del 15 al 18, de preservar el lideratge… per evitar la subsidiarietat de l’espai.

Una aposta de candidatura àmplia que no va reeixir a la primera. D’acord. Evident.
Però que marca un camí. Ho hem vist també en clau nacional.

Que és llavor.

Marxo abans d’hora, en coherència amb aquella idea d’acord ampli, i que ja no reconec en el meu espai polític en l’àmbit local.

No oblidar perquè ens van votar. Passar comptes i explicar-se. I actuar en conseqüència. És el que he intentat.

I avui coincidim en aquest ple la Dolors i jo. Abans que fos eslògan… quantes lluites compartides que vam teixir junts. Té una certa força, un cert sentit que coincidim avui també en aquest pas. Ho dic ràpid i breu, però no pot ser menys sentit, gràcies, alcaldessa. I ens seguirem trobant, segur, com ens hem anat trobant durant tant de temps, al voltant de tants projectes… compartint i reinventant lluites.

I fins aquí, companyes, companys. Bona feina, bons debats… i molta valentia.

Una ciutat com la nostra, ferida per tantes desigualtats, però també sostinguda per tantes oportunitats, reclama el millor de nosaltres.

Ho he fet el millor que he pogut.

Seguim a peu de plaça, seguim a peu de carrer… que tenim una ciutat preciosa, però on hi ha molta feina a fer.

Llibertat preses i presos, pel retorn de les exiliades i exiliats, per la fi de la repressió, per l’absolució del Marcel… contra el racisme institucional, contra els drets amenaçats, respecte i humanitat pet tots els refugiats econòmics o polítics, a favor de les oportunitats per tothom, per una cultura viva i crítica, amb tots els accents possibles…

Per una ciutat més justa, més pròspera, més habitable.

Visca Badalona i Visca la Llibertat. A reveure!

—–
+ Reaccions al plenari