Et mires el teu ‘inbox’ amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l’ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d’un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d’administrar-nos amb subtil ofici –un gota gota i un bon esmòquing– la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de ‘llista’ (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer… o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: “The 50 best things to eat in the world, and where to eat them” és l’article publicat per Killian Fox a l’Observer britànic aquesta setmana. L’article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona –patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles– i un altre a les Illes –porc, a Estellencs, Mallorca–. Tic-tac… el temps corre! Encara te’n queden 47!
Senzillament preciós, malgrat que no és fàcil descriure un temps accelerat i provocar a qui llig el text una sensació de cadència agradable. No tenim temps o el temps que tenim no el tenim, ens té ell a nosaltres. En la seua llista de coses exquisides per a menjar … hi sóm nosaltres? Els nostre temps? La nostra energia? La nostra Pau?
Un abraçada