Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l’última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d’aquesta aparició és la penosa comèdia ‘La boda de mi novia’ (Made of honor), de Paul Weiland, l’enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se’n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d’ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l’arribada a l’ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d’esterotips persentats sense gota d’ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l’irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una ‘joie de vivre’ que impressiona.