Lio embarazoso, Supercolgados, Vírgen a los 40 años. Són els títols de tres de les pel·lícules dirigides per Judd Apatow (més informació aquí). És veritat que els seus títols en anglès són una mica més presentables (Knocked Up, Superbad i The 40 year old virgin), però vaja, que no és estrany que Appatow generi totes les (previsibles) reticències en el públic abonat als Verdi i Renoir de torn. Però és una llàstima, perquè Appatow, bé que un cineasta irregular i una mica maldestre, és, avui, el lúcid observador d’una generació –la nostra?– que habita en un còmode purgatori, entre l’adolescència i l’edat adulta. Apatow se serveix d’un humor barroer i atropellat, que atempera magistralment amb ingredient secret, de regust agredolç. Són, les seves, comèdies tristes, que són les millors comèdies, de Woody Allen a Billy Wilder.

Avui s’estrena Funny People (traduïda aquí amb un Hazme reír). Malauradament, però, el director nordamericà es posa seriós, massa seriós. Funny People és la seva pitjor pel·lícula. Allà on abans se servia d’uns punts suspensius aquí abusa dels punt i final molt més grandiloqüents; allà on abans es preguntava, aquí sentencia. Allà on donava la volta a la moral, aquí s’hi sotmet mesell. La pel·lícula, a més, avança amb peus de fang. No hi ajuda Adam Sandler, amb una actuació plana. Veurem a la seguent… Potser Apatow s’ha fet gran (i avorrit).