“És un d’aquells dies que costa tan de definir: ni bé ni malament, anar tirant, que no saps si has pres massa vi o massa poc, i vas tocant, a veure què passa, sense rima ni sense raó, alguns dies escrius la cançó, alguns dies la cançó t’escriu a tu.” Així comença l’últim disc de Guy Clark, el gran cantautor texà (aquest juliol Bob Dylan el definia com un dels seus autors preferits). I m’ha vingut de gust recuperar aquest petit vídeo que vaig enregistrar precàriament en la primera visita que va fer Clark al nostre país, ara farà dos anys. L’intèrpret mostrava als seus acompanyants –l’organització del festival Blues i Ritmes— com ell es ‘liava’ les cigarretes. I és que en aquella taula del senyor Perallada, Clark escrivia una cançó –la cançó de les coses petites i senzilles, dels plaers palpables, de les emocions callades. Uns minuts després, les seves mans fortes sostenien la cigarreta. El fum capritxós del tabac escrivia notes de llegenda. Aquella cançó inescoltable en realitat l’estava escrivint a ell, poeta amb camperes, l’últim cavaller de Texas. Que l’artista mai no sap si troba o el troben. Somedays you write the song, somedays the song writes you.