“Un concert va canviar-me la vida”, deia Billy Bragg al públic que ahir es va aplegar a Bikini per veure el cantautor punk per excel·lència. El ‘concert’ en qüestió era una actuació dels Clash, emarcada dins el festival Rock Against Racism. Finals dels setanta, una bona època. Londres. Una història coneguda, aquesta, i que el bard elèctric acostuma a explicar en els seus concerts, articles i, fins i tot, llibres. És suggerent, el punt de vista de Bragg, perquè va més enllà del clàssic lema rocker del ‘rock’n’roll saved my life’. Bragg ampliava la seva idea davant del públic de la ciutat: “no van ser els Clash els que van canviar la meva manera de veure el món, quan tenia 20 anys… sinó l’audiència, la gent que hi havia al concert”. “Jo pensava que formava part d’una minoria i no, allà hi havien milers de persones com jo. Els Clash van ser importants perquè em van empènyer a anar al concert, el que vaig veure allà, però, tenia a veure amb formar part d’una comunitat. I això és molt més potent”. I sí, –pensava jo, acabat el concert, de camí de casa–, darrerament la discussió política s’ha convertit només en parlar de lideratges orfes, de timoners mediocres, de mapes erronis… i malgrat que tot això és veritat… és només una part de la veritat. Què és més important, el que passa dalt de l’escenari? o el que passa a peu pla, a la platea o al pati de butaques? Deixem de mirar enlaire, mirem al nostre voltant. Billy Bragg, gràcies per la pista (un cop més).
Foto: SERGI FORNOLS.
Pingback: El ‘nacionalisme’ cívic, segons Billy Bragg | Connexió #Badalona