A mi el que m’agrada de la Rachel getting married (La boda de Rachel), l’última de Jonathan Demme, és el retrat de la boda, per bé que aquest ha estat menystingut per una part de la crítica. Una pel·lícula sobre casaments? Una altra? Tanmateix, la boda de la pel·lícula és intensa i bulliciosa, hilarant, i a voltes evocadora. Traspua una alegria que fa posar una mica trist, o revela una tristesa que fa estar alegre, no ho sé. Una eufòria nostàlgica. Aquella eufòria nostàlgica, que només trobem en les bodes. La traumàtica història que el director i la guionista (la filla del gran Sidney Lumet) situen rera el casament és interessant però, en el fons, ja l’hem vista massa vegades. L’acció té lloc a Connecticut, a l’est ric i progressista dels EUA, dins una família bohèmia (i també benesant) desfeta per la mort d’un nen petit. Tot comença amb l’arribada de la filla addicta a mil-i-una substàncies, convidada per la seva germana, la Rachel, la que es casa. Hi ha una pila de gent, a la casa: una finca gran i acollidora, plena de detalls, un veritable indret de somni. Un grup de músics va tocant, mentre la gent entra i surt parlant de música, llibres i psicologia, com en un vodevil intel·lectual. També veiem, i això no és gens secundari, una Amèrica amb moltes races, diversa, profundament multicultural… l’Amèrica de l’Obama, ha dit algú. Demme filma amb una calidesa remarcable, i un fals aire improvisat (gens Dogma, per cert, i sortosament). El director excel·leix en el retrat impressionista però no acaba d’arrencar en el traç més íntim. Tanmateix, la Boda de Rachel és una de les pel·lícules més interessants que es poden veure avui a la ciutat.