El fragment que reprodueixo a continuació, i que he traduït expressament amb més il·lusió que ofici, està extret de les pàgines 301 i 303 de l’edició de ‘Dreams from my father’, publicada per  Canongate i publicada per Barack Obama l’any 1995. El 44è president dels Estats Units explica el seu viatge a Europa, l’any 1988, previ a la seva estada a l’Àfrica, cercant les arrels del seu pare kenià. Dins el seu itinerari europeu va fer una curta estada a Barcelona. Segons explica en el llibre, va ser unes hores a la capital de Catalunya, amb la motxilla a l’esquena, acompanyant un jove temporer senegalès que havia conegut en el viatge en autocar, provinent de Madrid. El record de la seva caminada cap a les Rambles serveix a Obama per reflexionar sobre la identitat i la emigració. (continua)

“Durant tres setmanes, vaig viatjar sol, d’una banda i a l’altra d’Europa. Vaig fer servir l’autobús i el tren, principalment; sempre amb la guia a les mans. (…) Al cap de la primera setmana, però, vaig adonar-me que m’havia equivocat. No era que Europa no fos un continent bonic… de fet, tot era una mica com m’ho havia imaginat. Només que no era ‘meu’. Em vaig sentir com si estés visquent una aventura romàntica per compte d’altri. La meva història inacabada es va interposar entre la meva mirada i els llocs que vaig visitar, com si fos una gran vidriera. Vaig començar a sospitar que la meva parada a Europa era en realitat un més dels ajornaments que jo mateix m’havia anat posant al camí abans d’enfrontarme al meu vell pare. (…) Seria aquest viatge a Kenia allò que ompliria la meva buidor? Els meus amics de Chicago així ho creien. Seria com a Roots (Raíces), un pelegrinatge. Per a ells, també per a mi, Àfrica era una idea més que un lloc real, una nova terra promesa, plena de tradicions ancestrals i paisatges increïbles, lluites nobles i tambors llunyans. Amb el benefici de la distància, ens miràvem Àfrica amb una emoció selectiva, el mateix tipus d’emoció que jo potser deparava al meu pare. Què podia passar un cop superada la distància que ens separava d’aquella idea? M’agradava pensar que la llibertat em faria lliure, però… i si m’equivocava? Què passaria si la veritat em decepcionava i la mort del meu pare no significava res? I si l’únic que em lligava a ell o a l’Àfrica era un nom, un tipus de sang, el menyspreu d’un home blanc?

“(…) Em va venir al cap el record d’un africà que vaig conèixer mentre viatjava per Espanya… vet aquí un altre home a la carretera, com jo. Esperava l’autobús de nit en un bar de carretera, entre Madrid i Barcelona. Mentre jo acabava de jugar una partida de billar, que havia començat mentre feia temps abans no vingués el vehicle, aquell africà va  apropar-se’m abillat amb un jersei prim de llana. És com si hagués sortit d’enlloc. Em va preguntar si em podia convidar a un cafè. No parlava anglès i el seu espanyol no era molt millor que el meu, però tenia el somriure sol·licit i la urgència d’algú que necessitava companya. Al bar mateix em va explicar que venia de Senegal, i que estava atravessant el país buscant feina de temporer. (…) Vam acabar viatjant cap Barcelona plegats: cap dels dos va parlar gaire, i recordo que ell intentava explicar-mes els acudits en espanyol del programa de de televisió que es podia seguir en l’aparell de l’autocar. Abans de l’alba, vam arribar a la ciutat, depositats en una vella estació d’autobusos. (…)

“El seu nom? No puc ni recordar-lo, només que era un altre home afamat lluny de casa, un altre dels molts infants de les antigues colònies –algerians, indis, paquistanesos…- que recorria les barricades dels seus antics amos, protagonitzant una atropellada i arriscada invasió. Però mentre caminavem direcció a Les Rambles, em vaig sentir com si el conegués tan bé com, de fet, podia conèixer qualsevol home. Encara que proveníem de dos llocs oposats, estavem fent un viatge similar. Quan finalment ens vam separar, em vaig quedar parat al carrer una bona estona, mentre em mirava la seva imatge desgarbada que s’anava fent petita fins desaparèixer. Una part de mi desitjava poder anar amb ell i viure una vida de carreteres obertes i matinades blaves; una altra part assumia que aquest desig era també una aventura romàntica, una idea, tan parcial com la imatge del meu vell pare o de l’Àfrica. Em vaig adonar, finalment, que aquest home de Senegal que m’havia convidat a cafè i m’havia ofert aigua era ben real, i que, de fet, potser representava com ningú tot allò que tots, d’alguna manera, tenim dret a esperar: una trobada casual, una història compartida, un gest amable. “

Foto: Vint anys després de la seva primera visita a Europa, Barack Obama va fer el seu mulitudinari míting al parc de Tiergarten a Berlín el 24 de juliol.