No entenc l’estratègia de màrqueting que hi ha rera una pel·lícula com Dejad de quererme (Deux jours à tuer), de Jean Becker. ¿Com és que ens diuen que es tracta d’un film amb un final imprevist, quan és ben previsible què passarà cinc minuts després de començar el metratge? ¿Per quin motiu la sinòpsi que acompanya el full informatiu en alguns cinemes de la ciutat insisteix en aquesta idea, despertant unes expectatives que seran frustrades fatalment: ‘Bastará con un fin de semana para que Antonie, a todas luces el hombre más tranquilo del mundo, destruya su vida. Discute con su socio, con su mujer, sus hijos, insulta a sus amigos en la fiesta de cumpleaños que le han preparado. Incluso se va de casa. ¿La crisis de los cuarenta? ¿Un ataque de locura?… Quién sabe’, explica misteriosament el text agafat al Renoir Floridablanca. La pel·lícula té molta grapa en la primera meitat –és molt bona l’escena de la discussió amb els amics, insuportable de tan brutal–, però es desinfla inexplicablement en la segona, quan l’espectador espera, ben enganyat per la publicitat, el tan anunciat final sorprenent i es troba amb una sortida de guió pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda.