L’exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, ‘imatges d’un món efímer’. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d’una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L’eclosió de l’Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l’encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d’aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d’una onada; el capritxós esguard de l’actriu; el foc dels amants en la fresca nit d’estiu… el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L’austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L’Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d’un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d’imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.