Como los demás  (Comme les autres), de Vincent Garenq, és una pel·lícula necessària perquè subratlla que en la nostra societat hi ha moltes maneres de formar una família, i que l’únic que compta (o que hauria de comptar) és l’amor i el compromís que un pot aportar a aquest projecte, al marge de si la família en qüestió acaba tenint dos pares, dues mares, o un pare i una mare. Com a vehicle per expressar aquesta idea, el film funciona. El missatge arriba a la perfecció i ho fa de forma amable, però sense concessions. Amb tot el pes de la raó. Cinematogràficament, però, la pel·lícula mostra moltes debilitats. És cert que el film es deixa veure agradablement, gràcies a la interpretació de Lambert Wilson i a un disseny de producció de gran elegància… però poca cosa més. Una mica d’ironia li hagués anat bé; i també una mica més de mala bava i un pelet de calculada ambigüetat en la relació amb l’encantadora Pilar López de Ayala. La pel·lícula acaba amb la música sobtada i artificiosa de violins i amb un aire maldissimulat de telefilm de dissabte a la tarda… L’ambició i el punch que podia tenir la història en els primers minuts de la pel·lícula, on s’obren molts interrogants i s’aventuren diversos conflictes, s’esbrava inexplicablement en el tram final. Em comentava l’Anna Boluda, autora de dos interessants documentals  sobre mares lesbianes i pares gais, que el director primer volia fer un documental però que davant del poc entusiasme dels productors es va decidir per la pel·lícula. Tanmateix, li ha acabat sortint un publireportatge.