Una (subtil) defensa dels Santa Claus escaladors

L’any passat m’hi vaig resistir perquè em semblava un tema més aviat previsible i perquè no sabia com agafar-lo. O més ben dit, se m’acudien moltes maneres per on entrar aquest assumpte, i no m’acabava de decidir. Ho va fer el fet que vaig deixar reposar el tema a la nevera-dels-posts-que-faré-algun-dia… i allà hi vaig anar donant voltes fins que vaig quedar ben marejat, vaig oblidar què volia dir, i va caducar. Però els Santa Claus escaladors han tornat un any després, amb perversa puntualitat. És per això que he tret la pols de les meves notes i he decidit compartir-les al bloc, tal com raja: la cosa, més o menys, aniria seguint aquests cinc pensaments: la furtivitat explícita amb la qual escalen les façanes els fa vulnerables i em genera un cert sentiment de simpatia: que no se n’adonen que tothom els veu? (1); la seva presència repetitiva és imprevisible, és com si seguís un codi ocult, un pla secret, un patró misteriós: què voldrà dir? Ho trobo molt suggerent (2); hi ha com un aire d’un vodevil desesperat: són els amants enxampats per un marit que torna a casa abans d’hora? Me’ls imagino veient perillar les seves vides penjats d’un cinturó vermell comprat al xino de la cantonada mentre sona percutivament un ‘Jingle Bells’ desafinat, versió muzak. La mort ens pot fer riure, a vegades (3). També hi ha tota la història aquesta de l’imperialisme cultural, el Pare Noel com a icona yankee, però la idea és massa ‘seixantera’ i, a més, no acabo de trobar la manera de desenvolupar l’argumentació, vista la roba que m’agrada, la música que escolto i el cinema que vaig a veure (4) i, finalment, hi ha la línia aquest del mal gust i l’horterada… que són brotxa gorda, i no traç exquisit, d’acord. Però no havíem quedat que el Kitsch era un moviment artístic? Caldrà que el CCCB en faci una exposició? (5)

One thought on “Una (subtil) defensa dels Santa Claus escaladors

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *