Pots volar i enviar a la quinta forca un tren amb una sola bufada i, tanmateix, necessites un relacions públiques? Et dius Hancock, vius a Los Angeles, i les teves gestes salven vides però també fan perdre milers de dòlars en desperfectes i provoquen danys col·laterals diversos. L’ajuntament et busca les pessigolles i els ‘picaplets’ es volen fer d’or a la teva costa. Conserves només una vella entrada de cinema per anar a veure King Kong que deu ser dels anys trenta i beus per oblidar. Només que no saps què és el que vols oblidar. La teva cara, això si, s’assembla a la de Will Smith. Això et dóna alguna pista. Ets dins una pel·lícula d’estiu, una rendible i llaminera pel·lícula de crispetes que, tanmateix, és alguna cosa més. Aquest Hancock alcohòlic i maleducat és un reflex interessant del món d’avui. Incomprès i perdut, el nostre superheroi vol fer el bé, però només provoca destrucció, tot conjurant els comentaris irats dels tertulians de torn, com si fos un conseller d’ICV a l’ús. En Hancock, el primer superheroi que és a la vegada un ‘antiheroi’, pot llegir-se també com una metàfora de la política exterior dels EUA: els aterratges forçats que fa el nostre valent volador i que destrossen a bocins paviments i cotxes són especialment eloquents de com les operacions militars més sofisticades es converteixen avui en ruscos enverinats. Tot plegat hagués pogut donar per més, d’acord. Però les dobles lectures que ens ofereix el director, Peter Berg, fan aguantar el film amb dignitat i interès. A més, la pel·lícula compta amb un parell de girs d’argument que et deixen clavat a la cadira (literalment) i una Charlize Theron que no pot estar més guapa (literalment).