Una càmera a la butxaca

Duc, quasi sempre, una càmera a la butxaca. És la meva manera d’anar pel món: m’agrada mirar-me el carrer per on passo cada dia i veure-hi coses noves cada vegada perquè l’observo a través d’un objectiu òptic, que és, d’alguna manera, el passaport més fàcil i barat a la mirada distanciada. He descobert que moltes de les meves fotos són sobre les mateixes coses –tot torna, tot ens acompanya, per lluny que viatgem– i al veure-les totes plegades –al meu flickr, per exemple– m’adono que potser conformen un dietari més sincer i valuós que aquest bloc, que tendeix a ser massa dispers i apresurat. Faig fotos amb una càmera petita (una Canon SD500, comprada ara farà quatre anys a centreamèrica) perquè em cap a la butxaca dels pantalons. La duc amb una funda primeta, més maca que pràctica; i a vegades a pèl, perquè així emprenya menys. És per això que està tan ratllada, la pobre. Suposo que també deu ser atribuïble a aquestes males pràctiques la misteriosa desaparició de dos petits cargolets que unien la carcassa. Des de fa uns mesos, pateixo perquè tot grinyola una mica i a la màquina li costa engegar-se. Fa temps que estudio renovar-la, clar, però no ho acabo de veure clar… una càmera de fotos no és un objecte qualsevol (hi ha objectes ‘qualsevol’?), és una eina per interpretar allò que ens envolta i versionar-ho en forma de fotografia. 

1 thought on “Una càmera a la butxaca

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *