Una de les peces més preuades de la meva col·lecció de coses inútils és un cap articulat de Batman, una mena d’efígie que vaig comprar fa una colla d’anys en una fira de joguines de segona mà a Figueres. El superheroi hi mostra una mirada inquitant (per buida i inmòbil) i la seva faç es presenta amb unes faccions dures, de brillant elegància, l’aplom dels que saben guardar un secret. La gràcia de la petita joguina és que és articulada i mitjançant un gest senzill el cap s’obre com una porta i deixa entreveure la ‘batcova’, que és plena de trampes i perills. La ironia està servida. Un petit ‘click’ i podem arribar-nos a l’interior del misteriós home rat penat, dins mateix del seu cap… l’inaccessible i sorprenent lloc que mai hauríem imaginat poder visitar. I finalment descobrim una sala deserta on cal anar amb molt de compte, perquè hi ha parets que semblen segures (i no ho són), portes que ens tranquil·litzen (però de les quals hauríem de fugir) i un sòl ple d’artilugis que en ser pitjats, ai las!, ens desfarien en mil bocins. També hi una gran ‘metralleta’ (dic metralleta i potser, segur, és una cosa més terrorífica), que en girar fa caure un fragment del terra on ens trobem i ens llença a la planta inferior, on, donat el cas, podríem fer-nos fonedís amb una gran rapidesa. Això, és clar, si sabéssim servir-nos de la gran brúixola que presideix la ‘batcova’ i que amaga el mecanisme que desbloqueja la sortida. Només els superherois saben fer-ho amb èxit. Hem començat amb una ironia, i acabem amb una lliçó.